Teatre IES Sòl-de-Riu Alcanar

FITXA D’INSCRIPCIÓ A L’ÀMBIT TEATRAL DEL PLA EDUCATIU D’ENTORN IES SÒL-DE-RIU D’ALCANAR Nom Cognoms Curs i aula Adreça Població Data naixement Curs i grup Telèfon/Mòbil AUTORITZACIÓ PATERNA El pare/la mare/el tutor_________________________________________________ Amb DNI____________________________________ Autoritza el seu/a fill/filla______________________________________ perquè assistisca a les sessions de teatre al Saló d’Actes de l’IES Sòl-de-Riu, als assajos i a la representació teatral a l’Auditori “J.A. Valls” d’Alcanar i a la Roda de Teatre Infantil i Juvenil que organitza el Centre de Recursos Pedagògics del Montsià, entre abril i maig, generalment a Masdenverge. Tanmateix dono el meu consentiment perquè puga ser fotografiat i filmat i es puguen publicar estes fotos al bloc: teatreiesalcanar.blogspot.com, als àlbums web de la biblioteca de l’IES: http://picasaweb.google.es/bibliotecaIESAlcanar i els vídeos, a l’espai http://es.youtube.com/bibliotecaIESAlcanar Alcanar,

Enllaç a imatges: http://picasaweb.google.es/tcamachomol/GerardVergS# ALGUNES DADES BIOBIBLIOGRÀFIQUES Gerard Vergés, Tortosa (Baix Ebre) 1931. Doctor en farmàcia. Analista clínic. Poeta. En la seva joventut escriu coses disperses i funda, a la seva ciutat de naixença, la revista literària «Gèminis»(1953-1961). Irònic i tímid, clàssic i barroc, tendre i escèptic. Després d’un llarg silenci, Gerard Vergés apareix tardanament, però amb força, al panorama de les lletres catalanes. Premi Carles Riba el 1981 amb L'ombra rogenca de la lloba (1982), ha publicat també El pintor tortosí Antoni Casanova (1983), Tretze biografies imperfectes (1986), que va ser Premi Josep Pla 1985, Long play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988), en col•laboració amb altres autors va escriure: Barques i fogons de Vinaròs a Calafell (1990). Eros i art (1991), que va ser premi Josep Vallverdú 1990, Tots els sonets de Shakespeare (1994). Gerard Vergés es declara devot d’Ausiàs March i de Shake

SANTIAGO RUSIÑOL LA PRIMERA CARTA ROSINA, dèsset anys. L'escena en un salonet arreglat amb bon gust. (La Rosina està llegint una carta assentada al costat d'una tauleta. Li sembla sentir soroll i s'amaga la carta dintre el pit. Se'n va a escoltar a la porta, i, veient que no hi ha ningú, se'n torna a la taula i diu:) Quin espant! Em pensava que hi havia la mare. Des que porto aquesta carta a sobre, no sossego. Però no: encara trigarà a vindre, la mare. (Trau la carta. Pausa.) La torno a llegir? Una vegada i prou... per avui. No sé què em passa amb aquesta carta: sé que la sé de memòria, i he de tornar a llegir-la. (Mirant la carta.) ¿Què fa que aquestes ratlles de tinta em pertorben com em pertorben? Diuen que la tinta és negra. I què ha de ser! La que escriuen los hòmens vells, potser sí; però aquesta és de color de rosa. Almenys jo la veig d'este color, i vaig llegir una vegada que els colors no són en les coses, sinó en els ulls que les miren. (Fent un petó a